dilluns, 19 de setembre de 2011

FORA DEL SOMNI DE LA NIT

Vull sentir el pes dels teus petons
fora del somni de la nit
i del silenci del meu cor
i  que en el fons del vers més llarg
fonguis les lletres del meu nom
amb el teu cor enamorat.

Vull sentir com les teves mans
roben la pell del meu record
i la rescaten del passat,
que la recorrin sense por,
que escriguin versos de colors
en cada esbós que s'ha esborrat.

I que el perfum del teu alè
solcant el temps que s'ha perdut
recorri els núvolds lentament,
plovent petons tendres i nus
en els rinxols dels meus cabells
per remullar-los de tu.






FUERA DEL SUEÑO DE LA NOCHE

Quiero sentir el peso de tus besos
fuera del sueño de la noche
y del silencio de mi corazón
y que en el fondo del verso más largo
fundas las letras de mi nombre
con tu corazón enamorado.

Quiero sentir como tus manos
roban la piel de mi recuerdo
y la rescatan del pasado,
que la recorran sin miedo,
que escriban versos de colores
en cada esbozo borrado.

Y que el perfume de tu aliento
surcando el tiempo perdido
recorra nubes lentamente,
lloviendo besos desnudos
en los rizos de mis cabellos
para mojarlos de ti.

.







SÓC FELIÇ!

A aquestes alçades de la vida, he perdut l'interès pel món.Totalment.Se com està i no m'agrada, no m'interessen gens els detalls. Ja fa temps que no escolto les notícies , ni la parafernàlia política, ni les mentides ni les manipulacions de l'Espanya "gran i lliure" (que no tan gran i molt menys lliure, ni tan sols "una") sobre Catalunya, ni la solidaritat o el menyspreu que uns partits i altres mostren vers aquesta terra en època preelectoral, ni els atacs envejosos de "punto pelota" pronosticant la fí del cicle del Barça  , ni el materialsime que s'empassa a la gent, ni la imatge trepitjant l'interior de tots nosaltres,  ja no perdo el temps contant el temps i volent guanyar-li la cursa...

 Estic a l'atur. A l'atur laboral i al mental. Ja no m'interessa res. Es pot viure així? Sí, es pot viure i es pot viure bé. Sóc feliç. Si fins ara m'havia semblat que ho era, sincerament m'equivocava. No he sabut viure en tots aquests anys. Ara tinc una mirada diferent, molts diran : "Es clar, quan un s'ofega dins un pou, s'agafa a la primera mà que se li ofereix. Pot ser, no dic que no, però no crec que sigui això. Vaig resar, sí, sí, vaig resar molt...una atea com jo, vaig resar allà dins al pou. Vaig demanar a déu que m'ajudés , que no m'abandonés i tot va canviar de sobte. Es veu que Jesús ho va dir : "demana i se't concedirà", jo ho vaig fer i em se va concedir.No importa la branca, no importa el camí, Jesús, Buda, Mahoma...què té ,més?  tot ens porten al cim.

La meditació, que vaig començar a practicar pel estrès, m'ha canviat la vida...o pot ser m'ha canviat a mi.Però ara se, que hi ha alguna cosa més i sí, que m'interessa més, molt més que aquest món tan engoixant. He triat, el que buscava m'ha arribat. I ara ho puc dir:

Sóc feliç, molt feliç...amb més o amb menys, què importa això! tampoc necessitava tant...





SOY FELIZ!

A estas alturas de la vida, he perdido el interés por el mundo.Totalmente.Sé como està y no me gusta, no me interesan los detalles.Ya hace tiempo que no escucho las noticias, ni la parafarnalia política, ni las mentiras ni las manipulaciones de la España "grande y libre" ( que no tan grande y mucho menos libre, ni siquiera "una") sobre Catalunya, ni la solidaridad o el desprecio de unos y otros partidos hacia esta tierra en época preelectoral,ni los ataques envidiosos de ·punto pelota" pronosticandoel fin del ciclo del Barça, ni el materialismo que absorbe a la gente, ni la imagen pisoteando el interior de todos nosotros,ya no pierdo el tiempo contando el tiempo y queriendo ganarle la partida...

Estoy en el paro.En el paro laboral y mental.Ya no me interesa nada.¿Se puede vivir así? Sí,se puede vivir y se puede vivir bien.Soy feliz.Si hasta ahora había tenido la sensación de serlo, sinceramente me equivocaba.No he sabido vivir en todos estos años. Ahora tengo una mirada diferente, muchos dirán: "Claro, cuando uno se está ahoganto en un pozo, se agarra a un clavo ardiendo".Es posible, no digo que no, pero no lo creo.Recé, sí, sí, recé mucho...una atea como yo, recé allí, dentro del pozo.Pedí a Dios que me ayudara, que no me abandanara y todo cambió repentinamente. Dicen que Jesús así lo dijo :"Pedid y se os dará" yo lo hice y se me concedió.No importa la rama, no importa el camino, Jesús , Buda, Mahoma...que más da? todos nos llevan a la cima.

La meditación, que empecé a practicar por el estrés, me ha cambiado la vida...o quizás me ha cambiado a mí.Pero ahora sé, que existe algo más y sí, que me interesa más, mucho más que esta mundo tan deprimente.He elegido, lo que buscaba me ha llegado.Y ahora puedo decir:

Soy feliz, muy feliz...con más o con menos, qué importa eso! tampoco necesitaba tanto...

.