T'allunyes de mi, convertint-te en record,
te'n vas pel darrera sense fer soroll,
i encara que absent,sé que ets tan a prop...
quan el sol s'amaga, quan la lluna mor,
quan sento la vida...et sento al meu cor.
T'allunyes de mi convertint-te en passat,
història obsoleta que em llisca a les mans...
no puc retenir-te,com l'aigua te'n vas,
gotes fugitives que miren al mar,
que toquen la sorra i després...se'n van.
T'allunyes de mi convertint-me en dolor,
botella de nàufrag recorrent el mon,
sense cap missatge en el meu interior.
Darrera del vidre, puc veure claror,
però dins l'ampolla...tan sols hi ha foscor.
Tan sols hi ha ....buidor.
4 comentaris:
M'ha agradat molt, aquesta. Però malgrat la sensació de buidor, un ha de trobar el seu propi missatge. L'altri mai no ho és tot, no hi ha ningú imprescindible; encara que tot sovint ho oblidem, ofegats pel dolor de l'abandó.
(cerilla)
Tens raó que no hi ha ningú imprescindible,però en algunes ocasions voldries conservar l'amistat i si l'altra persona no ho vol...sap greu, saps que ho has d'acceptar encara que no t'agradi però això no vol dir que no et quedi un buit en el teu interior.
Tens raó! La veritat és que m'ho havia llegit com si l'hagués inspirat un desengany amorós. Em va venir al cap una cançó d'Amaral que diu "Sin ti no soy nada", que em fa molta ràbia, perquè sol confondre's com un tema d'amor quan en realitat descriu l'anulació total de la persona que ha oblidat qui és i què vol perquè ha avantposat els interessos d'una altra. Disculpa pel malentès!
(cerilla)
Publica un comentari a l'entrada