dilluns, 16 d’abril del 2012
EL TEU NOM
Jo esperaré els teus mots sota la nit
preguntant a la lluna pel teu nom
que no conec...
deixaré molles en la sorra del camí,
entraré en els somnis dels teus ulls
dormint desperts...
i et xiularé a l’orella els sons dels cants
amagada en el suau frec del teu coixí,
com un follet
que balla entre les ombres per ser vist,
que cerca els màgics mots d’un cel encès,
tot juganer.
Esperaré l’arribada del teu pas
com els camps esperen la llum del sol
candent,
seran els teus petons, els meus gemecs,
i els meus llavis trobaran el seu destí
en la teva pell;
cercaré l’oasi dels teus dits i et somriuré,
i el cel caurà sotmès embolcallant-nos
de plaer.
Després, em miraràs entre els llençols
i sobre la gespa groga del teu cos,
m’adormiré.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i em durà de la nit fosca un vers,un nom...
que no conec.
El meu comentari fet a :
http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/04/enceto-un-cami-llarg.html
TU NOMBRE
Yo esperaré tus palabras bajo la noche
preguntándole a la luna tu nombre
que no conozco...
dejaré migas en las piedras del camino,
entraré en los sueños de tus ojos
durmiendo despiertos,
y silbaré en tu oído los sonidos de los cantos,
escondida en el suave roce de tu almohada
cómo un duende
que baila entre las sombras para ser visto,
que busca las mágicas palabras de un cielo encendido,
juguetón.
Esperaré la llegada de tu paso
cómo los campos esperan la luz del sol
candente,
serán tus besos, mis gemidos,
y mis labios encontrarán su destino
en tu piel,
buscaré el oasis de tus dedos y te sonreiré,
y el cielo caerá sometido envolviéndonos
de placer.
Después me mirarás entre las sábanas
y sobre el césped amarillo de tu cuerpo,
me dormiré.
Despertará la madrugada entre tu y yo
y me traerá de la noche oscura un verso, un nombre...
que no conozco.
Mi comentario en :
http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/04/enceto-un-cami-llarg.html
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança,
com un espòs que calla
perquè tot ho sap,
com aquest espòs vull ser.
Sense nom, sense faç,
només mots i petons
que cauen farcits de temor,
per qualsevol nit,
que cauen adormits,
fent-te de coixí al nostre llit.
Com un espòs
que sap de tu i dels teus anhels,
que té cura dels silencis
i eixuga llàgrimes
que la pluja juga a pintar
amb color de llavis petonejats.
Tot sabent que aquest espòs
ja té nom i esguard en el teu cor,
fins fer-me fora de les carícies
dels teus ulls blaus
que tants cops varem pintar
amb colors de mar i cel.
Com un espòs
que et tapa amb versos
que parlen del teu cos bru,
endormiscat entre somnis
que vam escriure fa tant temps
i que ara em fan fora del teu costat.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i ens durà de la nit fosca
un vers escrit amb sang,
un nom, el meu, ...
que ja hauràs oblidat.
Preguntant-te qui et va dur
el flaire dolç del darrer petó,
i l’esguard d’aquella carícia
que no se’n va,
amb regust d’espòs,
un espòs que no és,
i no restà al teu costat
per cantar-te nous versos
que ja comences a enyorar.
Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança...
Publica un comentari a l'entrada