dissabte, 5 de maig del 2012

EL HOMBRE ESPEJO



Sus ojos se apagaban en el infinito
donde se alojaban sus tristes realidades,
un pestañeo entretenía su mirada
en el rellano de un amor que estaba escrito
entre flores, frutos y aromas estivales.

Dormía sobre rojos pétalos de rosa
sin almohada susurrándole viejos sueños,
ni un pestañeo entretenía su bagaje
por senderos recién planchados de esperanza
de aquel corazón tullido, de hombre espejo.

Su alma ciega y cansada de vagar sin nombre
seguía el rumbo absurdo de un pulcro reflejo
y con sus besos y su amor se confundía;
en cada espejo una cruel verdad se esconde:
mirar la dulce realidad tras la mentira.

Sus ojos se apagaban en el infinito
donde se alojaban sus tristes realidades,
un pestañeo entretenía su vacío
en la soledad de quien espera alguna imagen
que refleje unos trazos en su rostro frío.

Algún día verá que ningún nombre tiene
y tendrá que buscarlo donde lo perdió,
cuando los deseos se le queden viejos
si encuentra frente a él otra alma espejo,
tal vez pueda mirarse cómo lo hago yo.


Sus ojos se apagaban en el infinito
mientras dormía sobre pétalos de rosa,
su alma ciega y cansada de vagar sin nombre...







2 comentaris:

qui sap si... ha dit...

Espiga segada
pel mall d’un incert destí,
ets blat cansi
que cau desmai
en camp llaurat
i pintat a estones
del vermell de sang
de roselles mortes.
El vent canta nostres amors
entre altres espigues
encara vives
i onegen com mars daurats
les vides retallades
sense plorar d’altres espigues
d’un blat daurat.
Jura fidelitat eterna
a l’esglai daurat
que altrament oneja
al ball del vent
que ve i va,
a desgrat del so
del blat enamorat.
Canta en somort
remor la cançó
del blat enamorat
i la rosella ferida de sang
coberta a despit del tall
que l’ha fet sagnar.
Es cega l’ànima ferida,
és cec el cor enamorat,
són muts als llavis
que et volen besar,
és curta la carícia
que sempre
et vaig voler donar.
El sol amic,
el sol traïdor
em fa madurar
que arribi aviat la sega
i em faci el cor esclatar.

qui sap si... ha dit...

Retorno d’un passat callat i silent
i veig enfront un mirall tan vell
i tan callat
que em recorda
l’home que vaig ser.
He canviat els pètals
de roges roses
pels fulls esversats
d’escriure mots
complimentant
el mateix jorn festiu.
Torno a mirar el mirall
per buscar-te, a tu,
a les roses
que et vaig encomanar
o els versos que et vaig deixar,
i la meva pregunta
es respon amb un silenci
i al silenci
un neguit
per no escoltar la teva veu,
ni llegir els teus mots
ni imaginar un silenci
que sigui més llarg.
Buscaré un lloc on deixar descansar
el vell cos adolorit
i en l’espera aniré dibuixant
velles paraules repetides
que vulguin dir allò
que algun cop ja et vaig dir
i esperaré que com una flor sortint
de l’hivern
esclati en tija nova verdejant
i esculpeixi
d’un aire dens els nous pètals
de les teves expressions.
Fem d’aquest futur,
un passat rejovenit.