dijous, 19 d’abril del 2012

QUE ELS TEUS ULLS NEGRES...

No vull que el temps mori en cap instant concret
ni que els somnis es compleixin, per que no en tinc...
tan sols vull que els teus ulls negres s'aturin un moment
per poder empresonar els teus llavis entre els meus 
i assaborir des del teu alè, la sal del teu desig...





QUE TUS OJOS NEGROS...

No quiero que el tiempo muera en ningún instante concreto
ni que los sueños se cumplan, porque no tengo.
solamente que tus ojos negros se detengan un momento
para poder encarcelar tus labios entre los míos
y saborear desde tu aliento, la sal de tu deseo...


.

dimecres, 18 d’abril del 2012

PLÀCID EXISTIR...



El sol apuntava tímid darrera els cims il.luminant valls i muntanyes tot just humitejades per un dolç plugim que que havia alleugerit l'aridesa dels darrers dies, com un bes alliberador en els llavis verges d'una jove poncella que descobreix l'amor, per primer cop, sense espines a les mans. Tot semblava un somriure que daurava el paisatge, vibrant en la policromia d'un  llambreig que reflectia dansaire, entre les fulles dels bedolls, els seus màgics colors.

Aquella meravella em transportava a un lloc desconegut on l'ànima s'expandeix travessant tots els límits imaginats en una plenitud  indescriptible que tan sols recordo haver sentit un cop en un capvespre tardorenc de la meva infantesa, en que una brisa suau s'esmunyia entre els meus cabells mentre jugava a capbussar-me entre les fulles seques que s'havien amuntegat a la paret més assolellada de la masia.

Conduïa assaborint  l'harmònica unió de l´esperit amb la bellesa del parc natural que m'envoltava i amb les notes quasi divines de "la follia" de Corelli  i podia sentir que aquell era el meu lloc, el meu temps i el meu destí.

Res es podia comparar amb aquell plàcid existir...






El sol asomaba tímido tras las cimas iluminando valles y montañas instantes después de ser humedecidas por una dulce llovizna que había aligerado la aridez de los últimos días, cómo un beso liberador en los labios vírgenes de una joven doncella que descubre el amor, por primera vez, sin espinas en las manos.Todo parecía una sonrisa que doraba el paisaje, vibrando en la policromía de un destello que reflejaba danzarín, entre las hojas de los abedules, sus mágicos colores.

Aquella maravilla me transportaba a un lugar desconocido donde el alma se expande atravesando todos los límites imaginados en una plenitud indescriptible que sólo recuerdo haber sentido una vez, en un atardecer otoñal de mi infancia, en que una suave brisa se deslizaba entre mis cabellos mientras jugaba a zambullirme entre las hojas secas que se habían amontonado en la pared más soleada de la masía.


Conducía saboreando la armónica unión del espíritu con la belleza del parque natural que me rodeaba y con las notas casi divinas de "la follia" de Corelli y podía sentir que aquel era mi lugar, mi tiempo y mi destino.

Nada era comparable con aquel plácido existir...

.

dilluns, 16 d’abril del 2012

EL TEU NOM



Jo esperaré els teus mots sota la nit
preguntant a la lluna pel teu nom
que no conec...
deixaré molles en la sorra del camí,
entraré en els somnis dels teus ulls
dormint desperts...
i et xiularé a l’orella els sons dels cants
amagada en el suau frec del teu coixí,
com un follet
que balla entre les ombres per ser vist,
que cerca els màgics mots d’un cel encès,
tot juganer.

Esperaré l’arribada del teu pas
com els camps esperen la llum del sol
candent,
seran els teus petons, els meus  gemecs,
i els meus llavis trobaran el seu destí
en la teva pell;
cercaré l’oasi dels teus dits i et somriuré,
i el cel caurà sotmès embolcallant-nos
de plaer.
Després, em miraràs entre els llençols
i sobre la gespa groga del teu cos,
m’adormiré.

Despertarà la matinada entre tu i jo
i em durà de la nit fosca un vers,un nom...
que no conec.



El meu comentari fet a :
http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/04/enceto-un-cami-llarg.html



TU NOMBRE

Yo esperaré tus palabras bajo la noche
preguntándole a la luna tu nombre
que no conozco...
dejaré migas en las piedras del camino,
entraré en los sueños de tus ojos
durmiendo despiertos,
y silbaré en tu oído los sonidos de los cantos,
escondida en el suave roce de tu almohada
cómo un duende
que baila entre las sombras para ser visto,
que busca las mágicas palabras de un cielo encendido,
juguetón.

Esperaré la llegada de tu paso
cómo los campos esperan la luz del sol
candente,
serán tus besos, mis gemidos,
y mis labios encontrarán su destino
en tu piel,
buscaré el oasis de tus dedos y te sonreiré,
y el cielo caerá sometido envolviéndonos
de placer.
Después me mirarás entre las sábanas
y sobre el césped amarillo de tu cuerpo,
me dormiré.

Despertará la madrugada entre tu y yo
y me traerá de la noche oscura un verso, un nombre...
que no conozco.

Mi comentario en :
http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/04/enceto-un-cami-llarg.html


.

divendres, 13 d’abril del 2012

LADRAR A LA LUNA



Ladrar a la luna

¡No desmayes jamás ante una guerra
de torpe envidia y miserables celos!
¿Qué le importa a la luna, allá en los cielos,
que le ladren los perros de la tierra?

Si alguien aspira a derribarte, yerra
y puede ahorrarse inútiles desvelos;
no tan pronto se abate por los suelos
el Escorial que tu talento encierra.

¿Que no cede el ataque ni un momento?
¿que a todo trance buscan tu fracaso?
¿que te cansa el luchar...? ¡No lo disputo!


Mas, oye amigo, este refrán de paso:
¡Se apedrean las plantas que dan fruto!
¿Quién del árbol estéril hace caso?


Marcos Zapata
(1845 - 1913)


.

dimecres, 4 d’abril del 2012

TSSSSSSS.......

Es el silencio quien convierte la verdad en algo interpretable.

dilluns, 2 d’abril del 2012

UN LLAMBREIG








Plou. Cau la pluja amb aigua nova apagant la set de la vall. Són dies idonis per escriure, la nostàlgia, la malenconia, normalment acoloreixen els cors, com els núvols es barregen amb el blau intens del cel creant un ambient trist i grisenc. M'he assegut davant l'ordinador disposada a aprofitar el dia per escriure però sento una buidor inmensa dins meu, no és quelcom que m'engoixa, no és una buidor dolorosa, no reflexa cap mancança, és simplement, haver perdut la necessitat d'escriure, no tenir res més a dir, no sentir res que es pugui aprofitar per omplir un troç de paper, de lletres que ballen entre els dits al ritme d'uns batecs més o menys accelerats. És buidor i silenci , un tresor desconegut, un sospir que ja ha expirat, el bufec d'un vent que ha fugit dolçament deixant-me tan sols un mirall. És la buidor de qui ja ho ha dit tot, aquesta dolça buidor...aquesta clara buidor incontaminada, neta, pura. És la catarsi de l'eterna foscor dels meus anys en un reflex tan resplendent que enlluerna el meu cor, que travessa la nit plàcidament. Un llambreig.Una catarsi que em sorpren a mi mateixa. És pau. Pau i buidor de mots escrits en una ànima que ja ho té tot dit.

Em sento tan be...

.
.