dimecres, 18 d’abril del 2012

PLÀCID EXISTIR...



El sol apuntava tímid darrera els cims il.luminant valls i muntanyes tot just humitejades per un dolç plugim que que havia alleugerit l'aridesa dels darrers dies, com un bes alliberador en els llavis verges d'una jove poncella que descobreix l'amor, per primer cop, sense espines a les mans. Tot semblava un somriure que daurava el paisatge, vibrant en la policromia d'un  llambreig que reflectia dansaire, entre les fulles dels bedolls, els seus màgics colors.

Aquella meravella em transportava a un lloc desconegut on l'ànima s'expandeix travessant tots els límits imaginats en una plenitud  indescriptible que tan sols recordo haver sentit un cop en un capvespre tardorenc de la meva infantesa, en que una brisa suau s'esmunyia entre els meus cabells mentre jugava a capbussar-me entre les fulles seques que s'havien amuntegat a la paret més assolellada de la masia.

Conduïa assaborint  l'harmònica unió de l´esperit amb la bellesa del parc natural que m'envoltava i amb les notes quasi divines de "la follia" de Corelli  i podia sentir que aquell era el meu lloc, el meu temps i el meu destí.

Res es podia comparar amb aquell plàcid existir...






El sol asomaba tímido tras las cimas iluminando valles y montañas instantes después de ser humedecidas por una dulce llovizna que había aligerado la aridez de los últimos días, cómo un beso liberador en los labios vírgenes de una joven doncella que descubre el amor, por primera vez, sin espinas en las manos.Todo parecía una sonrisa que doraba el paisaje, vibrando en la policromía de un destello que reflejaba danzarín, entre las hojas de los abedules, sus mágicos colores.

Aquella maravilla me transportaba a un lugar desconocido donde el alma se expande atravesando todos los límites imaginados en una plenitud indescriptible que sólo recuerdo haber sentido una vez, en un atardecer otoñal de mi infancia, en que una suave brisa se deslizaba entre mis cabellos mientras jugaba a zambullirme entre las hojas secas que se habían amontonado en la pared más soleada de la masía.


Conducía saboreando la armónica unión del espíritu con la belleza del parque natural que me rodeaba y con las notas casi divinas de "la follia" de Corelli y podía sentir que aquel era mi lugar, mi tiempo y mi destino.

Nada era comparable con aquel plácido existir...

.