UN LLAMBREIG

Plou. Cau la pluja amb aigua nova apagant la set de la vall. Són dies idonis per escriure, la nostàlgia, la malenconia, normalment acoloreixen els cors, com els núvols es barregen amb el blau intens del cel creant un ambient trist i grisenc. M'he assegut davant l'ordinador disposada a aprofitar el dia per escriure però sento una buidor inmensa dins meu, no és quelcom que m'engoixa, no és una buidor dolorosa, no reflexa cap mancança, és simplement, haver perdut la necessitat d'escriure, no tenir res més a dir, no sentir res que es pugui aprofitar per omplir un troç de paper, de lletres que ballen entre els dits al ritme d'uns batecs més o menys accelerats. És buidor i silenci , un tresor desconegut, un sospir que ja ha expirat, el bufec d'un vent que ha fugit dolçament deixant-me tan sols un mirall. És la buidor de qui ja ho ha dit tot, aquesta dolça buidor...aquesta clara buidor incontaminada, neta, pura. És la catarsi de l'eterna foscor dels meus anys en un reflex tan resplendent que enlluerna el meu cor, que travessa la nit plàcidament. Un llambreig.Una catarsi que em sorpren a mi mateixa. És pau. Pau i buidor de mots escrits en una ànima que ja ho té tot dit.

Em sento tan be...

.
.