diumenge, 6 de novembre del 2011

MOTS MALDESTRES...


Com et podria voler ferir,
si no és que els meus mots maldestres
un dia no van saber dir
allò que el meu cor sentia
morint en un fred capvespre...
i et van fer allunyar de mi?

No em cal mirar pel finestral
per veure mil flors de versos
pintant aromes al meu cor,
ni em cal mirar  l'immens mar
de flors que em parlen d'amor...
perquè tinc el teu esguard,
perquè tinc el teu desig
perquè em tremolen els dits
cada cop que m'has mirat,
perquè em batega boig el cor
cada cop que m'has escrit.

Com podria voler fer-te mal
si mentre el teu cor era absent
cada flor del meu jardí
viatjant amb el primer vent
fugia una a una de mi
i una aridesa immensa
envaïa les meves nits?

No en caven més dins el teu cor?
doncs llavors dona,m la mà
que jo la ompliré d'amor
i de capolls endormiscats.

.


El meu comentari al blog:
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/11/em-dius-que-son-poques-les-flors.html




TORPES PALABRAS

¿Cómo podría quererte herir
si no es que mis torpes palabras
un día no supieron decir
aquello que mi corazón sentía
muriendo en un frío atardecer...
y te alejaron de mí.

No necesito mirar por el ventanal
para ver mil flores de versos
pintando aromas en mi corazón,
ni necesito el mar inmenso
de flores que me hablan de amor...
porque tengo tu mirada.
porque tengo tu deseo,
porque me tiemblan los dedos
cada vez que me has mirado,
porque late loco mi corazón
cada vez que me has escrito.

¿Cómo podría querer hacerte daño
si mientras tu corazón estaba lejos
cada flor de mi jardín
viajando con el primer viento
huía una a una de mí
y una aridez inmensa
invadía mis largas noches?

¿No caben más flores en tu corazón?
entonces dame tu mano
que yo la llenaré de amor
y de retoños adormecidos.



Mi comentario en el  blog:




.

2 comentaris:

Ave Mundi Luminar ha dit...

Una preciosidad...
Imagen perfecta de la transformación del dolor importente del que intenta retener el aire entre sus manos, sabiendo que ya no es dueño de él.
La transición empática del que comprende más allá incluso de si mismo.

Gracias por compartirlo.

qui sap si... ha dit...

Sento de nou les notes
d’aquella cançó
sortint d’algun balcó,
em fa néixer calfreds
plens de records,
i m’allunyen la temor
de la foscor
que viu amb mi
des de fa tant de temps
enganxada a la pell.
Em retornen la calidesa
dels petons
i la força ferma
dels teus braços
en ballar quasi quiets
els sons de la dansa.
Em batega fort el pit
allí on descansaven
per instants
els pensaments embolcallats
per la seda dels teus cabells.
Sé que el retorn
és un miratge ple d’escalfor,
però miratge ple del desencís
d’un temps finit.
Recorda’m com una ànima
que viu en el flaire dels cabells
que tant abans
mai es cansaven
d’acaronar els meus dits.
Ferits per tot allò
que ens va allunyar,
per silencis i per mots
que mai ens vam dir,
però que sempre
ens vam endevinar.