diumenge, 22 de gener de 2012

LA SOLITUD


La solitud és una mà que escriu un nom sobre la sorra,
on balla el vent belles cançons de mariners sobre les ones,
on les paraules fan el buit als cors ferits d'enamorades,
on uns bons ulls tenen més llum per detectar falses mirades.

La solitud és el silenci d'una nit que no està escrita,
un bell desig ben amagat en una  mà que es fa petita,
un dubte ocult que es fa més gran quan es tancat  rere una porta
o la saviesa d'un cor vell que abans de fer, mira i escolta.

La solitud és un mirall on hom es troba cara a cara.
És un diamant sense pulir, un tresor perdut o pedra rara,
és com la lluna menyspreada per la lluentor d'un sol roent
que a la nit  fosca ens  il.lumina allò amagat que no veiem.

El so seré d'una havanera, la pau d'un capvespre estiuenc,
la pluja netejant uns ulls entelats que ara miren  al cel,
el lloc on es filtren  les paraules i trobem  les veritats
on pot  bellugar lliure l'ànima i on el cor resta aturat.






LA SOLEDAD


La soledad es una mano escribiendo un nombre sobre la arena,
donde baila el viento bellas canciones de marineros sobre las olas,
donde las palabras hacen el vacío a los corazones heridos de enamoradas,
donde unos ojos sanos tienen más luz para detectar falsas miradas.

La soledad es el silencio de una noche que no está escrita,
un bello deseo bien oculto en una mano que se queda pequeña,
una duda escondida que crece cuando se la encierra tras una puerta
o la sabiduría de un viejo corazón que antes de hacer, mira y escucha.

La soledad es un espejo donde el hombre se encuentra cara a cara.
Es un diamante sin pulir, un tesoro perdido o una piedra rara,
es como la luna despreciada por el brillo de un sol radiante
que en la noche oscura nos ilumina todo aquello que no vemos.

El sonido sereno de una habanera, la paz de un atardecer veraniego,
la lluvia limpiando unos ojos empañados que ahora miran al cielo,
el lugar donde se filtran las palabras y encontramos las verdades
donde se mueve con libertad el alma y el corazón queda parado.  






1 comentari:

qui sap si... ha dit...

La solitud és un mirall de dues cares,
en una el rostre és el més bell,
a l’altre, tot són imperfeccions.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus les paraules que vols
escrivint-se soles en qualsevol lloc,
a l’altre, els mots són rocs que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una els silencis són amics fidels
que et deixen somiar,
a l’altre, punyals que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus una vida eterna,
a l’altre, un mon que s’acaba.
La solitud és un mirall de dues cares,
si jo pogués cercar-la sempre
com una amiga a qui contar-li les meves cuites,
podria tapar la banda fosca del mirall,
però de ben segur
que sempre hi haurà moments
en que caurà el llenç
i em deixà el dubte de quina soledat
em fita aquell instant.