La solitud és una mà que escriu un nom sobre la sorra,
on balla el vent belles cançons de mariners sobre les ones,
on les
paraules fan el buit als cors ferits d'enamorades,
on uns bons ulls tenen més llum per detectar falses mirades.
La solitud és el silenci d'una nit que no està escrita,
un bell desig ben amagat en una mà que es fa petita,
un dubte ocult que es fa més gran quan es tancat rere una porta
o la saviesa d'un cor vell que abans de fer, mira i escolta.
La solitud és un mirall on hom es troba cara a cara.
És un diamant sense pulir, un tresor perdut o pedra rara,
és com la lluna menyspreada per la lluentor d'un sol roent
que a la nit fosca
ens il.lumina allò amagat que no veiem.
El so seré d'una havanera, la pau d'un capvespre estiuenc,
la pluja netejant uns ulls entelats que ara miren al cel,
el lloc on es filtren
les paraules i trobem les
veritats
on pot bellugar
lliure l'ànima i on el cor resta aturat.
LA SOLEDAD
La soledad es una mano escribiendo un nombre sobre la arena,
donde baila el viento bellas canciones de marineros sobre
las olas,
donde las palabras hacen el vacío a los corazones heridos de
enamoradas,
donde unos ojos sanos tienen más luz para detectar falsas
miradas.
La soledad es el silencio de una noche que no está escrita,
un bello deseo bien oculto en una mano que se queda pequeña,
una duda escondida que crece cuando se la encierra tras una
puerta
o la sabiduría de un viejo corazón que antes de hacer, mira
y escucha.
La soledad es un espejo donde el hombre se encuentra cara a
cara.
Es un diamante sin pulir, un tesoro perdido o una piedra
rara,
es como la luna despreciada por el brillo de un sol radiante
que en la noche oscura nos ilumina todo aquello que no
vemos.
El sonido sereno de una habanera, la paz de un atardecer
veraniego,
la lluvia limpiando unos ojos empañados que ahora miran al
cielo,
el lugar donde se filtran las palabras y encontramos las
verdades
donde se mueve con libertad el alma y el corazón queda
parado.
1 comentari:
La solitud és un mirall de dues cares,
en una el rostre és el més bell,
a l’altre, tot són imperfeccions.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus les paraules que vols
escrivint-se soles en qualsevol lloc,
a l’altre, els mots són rocs que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una els silencis són amics fidels
que et deixen somiar,
a l’altre, punyals que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus una vida eterna,
a l’altre, un mon que s’acaba.
La solitud és un mirall de dues cares,
si jo pogués cercar-la sempre
com una amiga a qui contar-li les meves cuites,
podria tapar la banda fosca del mirall,
però de ben segur
que sempre hi haurà moments
en que caurà el llenç
i em deixà el dubte de quina soledat
em fita aquell instant.
Publica un comentari a l'entrada