divendres, 21 d’octubre del 2011

EL PERFUME DEL MAR





Respirar, caminar...
con los pies descalzos
sobre la playa desierta,
invadiendo tu silencio
los latidos del  mar,
pensando en ella...

Soñar...
que el oleaje arrastra su huella
perfumando la arena
con su frágil recuerdo.
Sus ojos divinos
el tacto ligero
de su tez morena.
La danza de su cabello.

Escuchar la melodía
de las olas reincidentes
en el triste atardecer,
de un amor que expira.
Sentir que empieza a llover,
que la lluvia borra su piel,
y el esbozo de un ayer
que ahora se difumina.

Sentir...amar...
en un dulce sueño inventado,
en un rincón del mundo,
en un lugar olvidado
que no permite olvidar,
entre el adiós de sus ojos
y el perfume del mar...

   -----------------






1 comentari:

qui sap si... ha dit...

Ahir vaig estar,
callat,
sobre el balcó
que cau damunt la mar,
mirat l’horitzó,
aquella petita línia blava
que tant ens ha separat,
Bufava una brisa fina,
suau,
filla d’aquell vent
que t’encenia les galtes
i et feia ballar els cabells.
Quans mots callats
em deien els llavis somrients?
Quans petons volant,
t’haguessin volgut donar
els meus llavis secs?
Ahir vaig estar,
ferit,
per tants records
que volen tornar.
Ahir,
a la vora de la mar
et vaig trobar tant a faltar...
Premia fort
la barana vella
del ferro negre
que també mirava a la mar
i sense gotes de pluja
vaig encetar a plorar.