dimecres, 10 de desembre del 2008

365

Com un miratge, una ilusió,
que s’esvaeix en un instant,
com un somni tendre i dolç,
que s’escapa del record
i no pots recuperar...
es vol refugiar en l’oblit,
aquella tarda d’hivern
d’ara fa un any…

i no la vull deixar marxar…

.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Precios!!!!!!!
No tinc paraules.
I que moniiiiiiccccc que es.
Agafa'l fort i no el deixis escapar.
Petonets maca.

Amanda ha dit...

Gràcies pel teu comentari però em costa moltíssim creure que tu et puguis quedar sense paraules...jeje.

Anònim ha dit...

Como dijo una vez García Marquez:

No llores porque terminó,
sonríe porque sucedió.

Se que es muy fácil decir eso, yo misma no se si podría ponerlo en practica.

Pero es una bonita frase, verdad amiga?

Anònim ha dit...

És molt bonic!! M'encanta com has jugat amb les paraules per aconseguir la sensació que se'n van, que no les pots retenir fugisseres com són.
(Cerilla)